Club Excursionista DonaAlpina

Eva Oliveras


Eva Oliveras viu a Mataró i és membre del Club de Muntanya Horitzons de la mateixa ciutat. La Eva va assolir amb les seves 5 companyes
de cordada, el cim est de l'Elbrus (5.642 mts) al juliol de 2012.

Hola Eva! Començarem pel plat fort si et sembla, L'Elbrus: Que tal l'experiencia? Molt bé. Gràcies a DonaAlpina vaig conèixer la majoria
de les meves companyes d'expedició: l'Eli Serra, del Club d'Esquí Berguedà, la Mac Fernàndez, del Club d'Activitats de Muntanya
de Parets del Vallès, l'Olga Trull, de la UEC d'Horta, la Nuria Gimenez, del Club Excursionista Reddis,  de Reus, i la Marta Viure
del Club de muntanya Horitzons de Mataró i del GEM de Malgrat. Va ser el nostre primer 5000 i la nostra primera expedició, en solitari,
sense guies i sense sherpes. Hem après moltíssim, hem conegut un lloc impressionat i un país ple de contrastos.

Vau fer tots dos cims?
No. Fer tots dos cims des de la cara est i desfer el mateix recorregut implicava massa hores! Una opció hagués estat
baixar per la cara sud, però, és clar, això suposava fer-ho carregades amb 25 kg a l'esquena!

Expedició per la cara est de la muntanya. Per quin motiu? La cara sud l'havíem descartat des d'un bon principi perquè és la vessant
que rep la major part de turisme per part de les agències de guies de muntanya i també la menys bonica, plena de telefèrics i ferralla.
Per això, la nostra idea inicial era fer la cara nord perquè és menys frequentada i una mica més exigent. Però un cop vam ser allà,
els responsables de l'agència on havíem llogat el transport ens ho van desaconsellar per les condicions de les glaceres que havíem
de superar i ens van recomenar de fer-lo per la cara est.. I la veritat és que va ser una decisió encertada que ens va sorprendre molt positivament,
una ruta molt bonica i amb poca gent.

El faries per un altre vessant? I tant, he de tornar a fer el cim oest per la cara nord. Em vaig quedar amb les ganes!

Bé, a quina edat vas començar a fer muntanya? La primera experiència a la muntanya va ser quan vaig començar a fer esquí alpí durant
l'època de l'institut. Més tard, quan tenia 23 anys vaig conèixer el barranquisme, amb unes sortides que va organitzar el germà d'una amiga
que era monitor d'esquí i treballava en una agència de guies d'aventura a Llivia, i va ser quan vivia a Alemanya, tres anys més tard,
que vaig començar a fer btt, trekking i senderisme, i ja vaig contnuar quan vaig tornar.

D'on et be aquesta passió? Ha estat un sentiment que s'ha anat despertant en mi de forma progressiva a mesura que he anat fent coses.

Quina ha estat la teva millor experiencia a la muntanya fins al dia d' avui? Se'm fa difícil triar-ne una, però tinc un record especial de
quan vaig fer Carros de Foc, perquè allà vaig entendre que si estàs preparat mentalment, pots arribar molt lluny.
Principalment a que dediques mes temps, cims, escalada, barranquismes, muntanya....? El que més m'agrada és fer trekking i alpinisme,
però també faig barrancs, escalada  i alguna via ferrada.

Quin cim t'agradaria poder fer algun día? Hi ha molts llocs que tinc ganes de conèixer, cap i tots en especial.

Que opines de la pol.lemica sobre la utilització d'oxigen als vuit mils? Per mi el que té més mèrit de tot és sense oxígen i sense sherpes.
Que opines de les macro expedicions comercials? El fet que pagant una suma de diners et pugin als cims mes alts del planeta?
Són negocis molt lucratius que converteixen una experiència a la muntanya en un producte de consum. Crec que la muntanya s'ha de sentir
i s'ha de viure, no pas comprar... però també s'ha de respectar altres opcions.

Projecte 100cims de la Feec. Què en penses? Penso que és una forma de promoure la muntanya, ja que proposa un repte assequible
per a tothom, alhora que permet conèixer diferents zones del territori en un intent d'incentivar-ne l'economia. Ara, també és veritat que pel fet
de tenir ja uns cims establerts fa que es perdi una mica l'esperit aventurer i l'oportunitat de conèixer aquells cims fora de catàleg i que
segurament són llocs també molt bonics dignes de conèixer.

I que penses de la evolució dels refugis que cada vegada més semblen hotels d' alta muntanya amb dutxes, habitacions?
Creus que s'està perdent l'essencia de la muntanya?
Crec que s'hauria de diferenciar bé. Recordo a les Dolomites uns edificis
que es feien dir refugis i que resulta que eren purs hotels-restaurant, amb uns horaris establerts i sense una cuina per cuinar
o ni tan sols una taula on poder seure si no consumies alguna cosa. Si no t'ho coneixes i et refies de poder-te aixoplugar en aquell refugi,
t'endus una bona sorpresa.

I per últim, com animaries a les noies a fer Muntanya? Els hi dira el que dic sempre, és la millor teràpia per a carregar piles.

Moltes gràcies per la entrevista i et desitgem un futur ple de Muntanyes i de reptes. Una abraçada!

23 agost 2012 by DonaAlpina